A vegades la vida, que és molt sàvia, ens sotragueja. Fa que ens perdem per tal que ens retrobem. Ens provoca confusió per obligar-nos a localitzar l’ordre altra vegada. Vol que des del desgavell vital emergim cap a l’harmonia essencial . La vida, que és molt sàvia, ens pren per una temporada el mapa on tenim assenyalada la nostra fràgil ruta i ens deixa desorientats i confosos.
Totalment perduts, desesmats.
Però com que és tan sàvia, la vida, no ens deixa desemparats. De fet, no fa altra cosa que prendre’ns unes eines per tal que en busquem de noves, molt més sòlides i pròpies. Ens pren un mapa feble mentre ens empeny a obrir-ne un de nou on les rutes són més certes i els camins més ferms. Ens requisa la brúixola desnortada al temps que ens en regala una de nova perfectament orientada malgrat que, immersos en la confusió, no confiem encara que podrà guiar-nos.
A vegades la vida, que és molt sàvia, ens fa el dolorós regal de fer-nos notar la solitud de la nostra l’ànima. I ho fa perquè en aquest mateix espai hi reneixi la lluminosa presència de la vida en tots els seus aspectes. Llavors, el dol es va fent goig i l’aflicció es va tornant joia.
La vida, sàvia com és, no ens deixa transitar sols per aquests trams de descens. Ens confia a persones que puguin ensenyar-nos a desplegar el nou mapa, a obrir la nova brúixola. Ens encomana a sers que ja han passat per l’experiència de perdre’s abans de retrobar-se de nou.
I ens hi adreça sense que ens en donem compte, sense ser-ne conscients.
A mi, la vida em va encarrilar a l’Elma. No en tenia cap referència, no sabia que existís, però hi era. I tenia les contrasenyes per al restabliment del meu ordre. Em coneixia perquè coneixia tots els dols, m’entenia perquè entén tots els planys, m’orientava perquè sap tots els corriols que menen a la calma. Em vaig confiar a ella i al seu guiatge. Sense entendre res, sense comprendre res: abandonat-me a ella intuint que em podia reconduir cap a emocions encara desconegudes però conscientment desitjades.
l’Elma no et soluciona la vida: t’ajuda a reconduir-la; no et dona eines: t’ajuda a retrobar les teves,; no t’indica camins: t’afavoreix que descobreixis els teus. L’Elma no fa miracles però t’acosta al gran miracle de viure la vida amb plenitud.
Avui, amb un mapa renovat, amb una brúixola molt més fiable i amb unes ganes desmesurades de seguir avançant, m’adono que la vida és tant sàvia que m’ha conduit a l’Elma.
I ho agraeixo. I ho visc. I m’hi complac.
I se que estic molt més avituallat per encarar la propera sacsejada.
Que hi serà!, perquè és necessària i perquè l’espero per poder seguir obtenint mapes cada vegada més fiables i brúixoles cada vegada més precises.
Gràcies, Elma, per haver-me fet perdre la por als sotracs, per haver-me donat eines per trobar les meves eines i per haver acceptat que la vida, que és molt sàvia, em conduís a tu. Ella sabrà com gratificar-t’ho; jo només tinc la paraula gràcies. I un petó.”
